16/01/2016
Estamos contentos porque, aunque tuvimos dificultad por conseguir el transporte y aunque sufrimos también un pinchazo en una de las ruedas del autobús, conseguimos llegar a Hampi, la meca de los escaladores y de los hippies adinerados. Escaladores hippies y tíos cachas con sus colchonetas a la espalda, apunto para hacer escalada horizontal (o boulder).
Hemos leído, y hay gente que también nos lo ha dicho, que lo mejor es alojarse al otro lado del río, donde la mejor manera de llegar es cogiendo unas barquitas poco fiables y sacando humo negro a más no poder. Mientras vemos como bañan a un elefante y con las bambas en la mano y los pantalones ya arremangados hacemos cola para subirnos, junto con Aritz, un escalador de Donosti y una pareja de Castellón que habíamos conocido en el autobús, Jose y Patri.
Nos ponemos de acuerdo para buscar alojamiento junto con Jose y Patri. El chico vasco va por su cuenta, él ya tiene claro donde se alojará, de hecho se va a quedar en Hampi unos 3 meses escalando, sólo escalando. En este caso, casi todos los alojamientos a los que íbamos preguntando, o eran carísimos o ya estaban llenos, ¡nunca nos habíamos encontrado con esta situación! ¿Qué estaba pasando en Hampi? Quién nos iba a decir a nosotros que llegaríamos a Hampi en plena época alta, justo un par de días antes estaban celebrando un festival de música clásica, así que la única cosa que pudimos encontrar fueron como unas “chabolas” con unos servicios muy precarios. Sin enchufes ni interruptores en la habitación (para apagar la luz teníamos que desenroscar la bombilla, así de simple), sin agua corriente en el baño (para ducharnos y para lavarnos la cara teníamos que utilizar un bidón de agua que se llenaba vete a saber de dónde), con un colchón de poco más de 1,50m de largo y hecho de paja (mosquitera incluida eso sí), lejos de los principales atractivos de la ciudad y con unos propietarios que a los pocos minutos ya nos estaban ofreciendo si queríamos marihuana. Estábamos cansados y no queríamos dar más vueltas, pasaríamos como podríamos esa misma noche y al otro día por la mañana ya teníamos claro que debíamos buscar otro tipo de alojamiento, que no fuera tan precario (el problema no era que fuera sólo un alojamiento precario, sino que la relación calidad-precio no encajaba con los alojamientos que habíamos visto hasta ahora, tanto en India como en Nepal, por menos dinero habíamos estado en sitios más decentes).
Por la mañana temprano nos cambiamos de alojamiento, pagamos un poco más caro pero vale la pena, nos gusta y nos sentimos bien, volvemos a sentirnos como hombres de la jungla, una “cabañita” muy bien apañada… ¡¡y qué lástima, los propietarios transmiten más buen rollo aunque no venden marihuana!!
Aquí solo oímos los pájaros cantar y descubrimos que las ardillas también cantan como los pájaros. Por las noches, todo lo que se oye son miles y miles de ranas. Estamos rodeados de palmeras, plataneros y campos de arroz. Pero a ver, ¿vosotros creéis que hemos venido hasta aquí sólo porque es la meca de los escaladores? No hemos venido aquí sólo para ver tíos cachas sin camiseta mientras escalan sino que el principal atractivo es el conjunto de templos declarados Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO. Haciendo un poco de resumen de Historia: Hampi fue en su día la capital del último reino hindú, que mas tarde seria derrotada y saqueada por la Confederación Islámica y posteriormente abandonada.
Andamos, andamos y con un calor terrible hacemos la ruta marcada en el mapa que nos permite visitar buena parte de los templos. Muchos de ellos son bastante impresionantes, otros son normalitos y pendientes de restaurar. No los haremos todos en un día, la otra parte la dejaremos para el día siguiente. Hampi es eso, caminar rodeados de río, rocas, templos, campos de arroz, palmeras y plataneros, los paisajes parecen de otro país, muchas de las calles están aun sin asfaltar. Aquí también hay puestas de sol, ni mejores ni peores que las de Gokarna, el sol se pone y todo se ve verde, no hay playa pero todo lo que hay es campo. Tanta intensidad que habíamos vivido durante nuestros primeros días por el norte de este país y tanta tranquilidad que estábamos sufriendo estos últimos días por el sur. Aquí en Hampi parece que el reloj nos va más lento, es totalmente ¡don’t worry, be happy!
Últimos autobuses y trenes de India, dirección Kochi, a gastar los últimos cartuchos y ponernos rumbo a nuestro nuevo destino. ¡Nos íbamos a Malasia! Ya teníamos mas la mente en Malasia que no en India, pero los últimos días los queríamos aprovechar al máximo. Queremos llegar a Kochi y no estarnos de nada. Dejar India a lo grande.
Estem contents perquè, tot i les dificultats per aconseguir el transport i amb una punxada de roda inclòs a l’autocar, aconseguim ser a Hampi, la meca dels escaladors i dels hippies adinerats. Escaladors hippies i «tios catxes» amb les colxonetes a l’esquena, apunt per fer escalada horitzontal (o boulder).
Hem llegit, i hi ha gent que també ens ho ha dit, que el millor és allotjar-nos a l’altra banda del riu, on la millor manera d’arribar-hi és a través d’unes barquetes poc fiables i traient fum negre a més no poder. Mentre veiem com estan banyant a un elefant i amb les bambes a la mà i els pantalons ja arremangats fem cua per pujar-hi, juntament amb l’Aritz un escalador de Donosti i una parella de Castelló que havíem conegut a l’autobús, en Jose i la Patri.
Ens posem d’acord per buscar allotjament junts amb en Jose i la Patri. El noi basc va pel seu compte, ell ja té clar on s’allotjarà, de fet es vol estar 3 mesos a Hampi escalant, només escalant. Mai ens hi havíem trobat fins ara, però en aquest cas, quasi tots els allotjaments que preguntàvem, o eren caríssims o ja estaven plens. Qui ens havia de dir a nosaltres que havíem arribat a Hampi en plena època alta, just un parell de dies abans s’hi estava celebrant un festival de música clàssica bastant important, per tant, l’única cosa que vam poder trobar van ser una mena de “xavoles” amb uns serveis molt precaris. Sense endolls ni interruptors a l’habitació (per apagar el llum simplement havíem de desenroscar la bombeta), sense aigua corrent al lavabo (tant per dutxar-nos com per rentar-nos la cara havíem d’utilitzar un bidó d’aigua que s’omplia vés a saber com), amb un matalàs de poc més de 1,50m de llarg i fet amb palla (mosquitera inclosa), allunyat dels principals atractius de Hampi i amb uns propietaris que als pocs minuts ja ens estaven oferint si volíem marihuana. Estàvem cansats i no volíem voltar més, passaríem com podríem aquella primera nit i l’endemà ja teníem clar que tornaríem a buscar més allotjaments que no fossin tan precaris. (el problema no era que fos només un allotjament precari, sinó que la relació qualitat-preu no encaixava amb els allotjaments que havíem anat trobant fins ara, tant a l’Índia com al Nepal, per menys preu ens havíem allotjat a llocs molt més decents).
L’endemà ens canviem d’allotjament, paguem una mica més car però val la pena, ens agrada i ens hi sentim bé, tornem a sentir-nos com homes de la jungla, una “cabanyeta” molt ben apanyada… i quina llàstima, els propietaris d’aquest nou allotjament transmeten més bon rotllo i no venen marihuana!
Aquí només sentim els ocells i descobrim que els esquirols també fan un soroll semblant als ocells. A les nits, tot el que se sent són milers i milers de granotes. Estem envoltats de palmeres, plataners i camps d’arròs. Però a veure, vosaltres creieu que hem vingut fins a Hampi perquè és la meca dels escaladors? No hem vingut aquí només a veure “tios catxes” sense samarreta mentre escalen sinó que el principal atractiu és el conjunt de temples declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO. Fent una mica de resum d’història: Hampi va ser, en el seu dia, la capital de l’últim regne hindú que més tard seria saquejada per la Confederació Islàmica i posteriorment abandonada.
Caminem, caminem i amb una calor terrible fem la ruta marcada al mapa que ens permet visitar bona part dels temples. Molts d’ells bastant impressionants, d’altres més normalets i pendents de restaurar. No els farem tots en un dia, l’altra part la deixem per l’endemà. Hampi és això, és caminar envoltats de riu, roques, temples, camps d’arròs, palmeres i plataners, els paisatges semblen d’un altre país, molts dels carrers són encara sense asfaltar. Aquí també hi ha postes de sol, ni millors ni pitjors que les de Gokarna, el sol es pon i tot es veu verd, no hi ha platja però hi ha camp. Tanta intensitat que havíem viscut durant els nostres primers dies pel nord d’aquest país i tanta tranquil·litat que estem patint aquests últims dies pel sud. Aquí a Hampi sembla que el rellotge ens va més lent, és totalment don’t worry, be happy!
Últims autobús i tren de l’Índia, direcció a Kochi, a gastar els últims cartutxos i posar-nos rumb al nostre nou destí. ¡Ens anàvem a Malàisia! Ja teníem casi el cap més a Malàisia que no pas a l’Índia, però els últims dies els volíem aprofitar al màxim. Volem arribar a Kochi i no estar-nos de res. Deixar l’Índia amb tots els luxes.
Segurament vau dir NO a la marijuana oi??? ehem… 😉
Me gustaMe gusta
Que xuloooooooo totttttt sembla una peliiiiiiiii!
Quina experienciaaaa disfruteuuuuuuuu
Me gustaMe gusta
¡Vaya,Rosa,ya veo que estás fuerte!
¡Menuda roca empujas!
¡Guillem,pareces un Tarzán con mochila comiendo¿plátanos?(o,¿ es alguna fruta tropical que no conozco?).
Seguid,seguid,….
Un abrazo de paz
minuto
Me gustaMe gusta